La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.
Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.
Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle.
El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.
L’origen de la comèdia
La comèdia aparegué mig segle més tard que la tragèdia en una democràcia més consolidada que admetia la llibertat de judici i de crítica. Segons Aristòtil (segle IV aC), la comèdia va néixer dels comos (κῶμος) o himnes de caire satíric i jovial que es cantaven durant les processons fàl·liques dedicades a Dionís. Representava situacions humanes i quotidianes per tal de, mitjançant la burla, efectuar una crítica social, política… A diferència de la tragèdia, que recorria als mites, la comèdia posava en escena personatges i temes d’actualitat. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba.
La comèdia sovint ha estat presentada com la portaveu de les capes més populars. A l’antiga Grepcia, tingué els seus detractors. Plató i Aristòtil la consideraren portadora d’invectiva i de violència. Un subgènere de la comèdia és el vodevil. Prové del francès vaudeville (“cançó de circumstàncies”), alteració de Vau-de-vire, regió de Calvados, a la Normandia, d’on era oriünd el cançonetista del s. XV Olivier Basselin. Un altre variant de la comèdia és l’astracanada, molt popular als escenaris espanyols durant el primer terç del segle XX. Agafa el nom d’Astracan, ciutat russa propera a la desembocadura del riu Volga, al mar Caspi. Avui astracanada és sinònim de disbarat.
Molta merda!
Els actors, per desitjar-se sort, es diuen «Molta merda». L’origen d’aquesta expressió és del tot incert. Amb tot, la més famosa diu que provindria de l’Edat Mitjana, quan les les companyies de teatre anaven de poble en poble. Aleshores, es fixaven en el fems que trobaven pel camí. Si en trobaven molta, volia dir que aquell indret acollia alguna fira o mercat important. Això feia preveia que hi hauria una gran quantitat de públic potencial. D’aquesta manera, els actors, quan es creuaven pel camí, es desitjaven “molta merda”, és a dir, desitjaven que els seus espectacles comptassin amb un gran nombre d’espectadors per així recaptar força diners.
Amb tot, l’antropòleg Roger Costa aposta per una altre origen de l’escatològica expressió. A la revista Sàpiens parla sobre la teoria de la compensació de la següent manera:
“Al meu parer, l’escatològica expressió que ens ocupa té més a veure amb les supersticions que envolten la intenció d’obtenir bona sort que amb una altra cosa. Aquestes supersticions es resumirien amb el que podríem anomenar la teoria de la compensació: la bona sort només apareix quan s’ha de compensar la mala sort. Per què, si no, tothom creu que la grossa de la loteria de Nadal recaurà en els llocs on ha succeït alguna desgràcia? O bé, és casualitat que els números d’aquest sorteig siguin cantats pels nens del col·legi de San Ildefonso, una institució que té entre els seus objectius principals l’acollida i educació d’orfes?
És en aquest context, doncs, que pren sentit l’expressió “molta merda” quan els actors es volen desitjar sort, perquè desitjar bona sort només pot portar mala sort. Primer, per tant, hem de desequilibrar les energies del cosmos perquè la fortuna es faci present de manera espontània, no forçada. Llavors, només cal deixar actuar la teoria de la compensació i esperar que aparegui la bona sort (però dissimulant una mica, no fos cas que se n’adonés…)”.
Reflexions sobre el teatre
Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188):
“El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.
Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977) sobre la vida:
– “La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l’obra, sense aplaudiments, acabi”.
– “Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia”.
– “Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l’esquena, et deixarà plorant”.
– “Al cap i a la fi, tot és un acudit”.
I aquí teniu una altra frase per a la reflexió de Jean de La Bruyère, escriptor i moralista francès del segle XVII: “La vida és una tragèdia per als que senten, i una comèdia per als que pensen”.
I aquí teniu les reflexions sobre el teatre de Federico García Lorca:
“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos (…)”.
El teatro es uno de los más útiles instrumentos para la edificación de un país y el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible y bien orientado en todas sus ramas..puede cambiar en pocos años la sensibilidad del pueblo”.
Aquí teniu reflexions sobre el Dia Mundial del Teatre.
Aquí teniu un reportatge sobre els orígens foscos dels aplaudiments.
Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:
La vida és tragèdia i comèdia. Hem d’intentar, però, donar més importància a la comèdia. Ens ho diu Fangoria en aquesta gran cançó:
I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:
– La hipocresia tràgica dels polítics
– La vida com a tragèdia
– Estoics per resignació
– Sapere aude?
– La vida com a contrast
– Desentendre’s com un suec?
– Atenes, la primera democràcia
No Comments