Catalunya segons Tucídides
Article publicat a l’Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra […]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP “van atemptar contra l’estat de dret”.

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d’una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d’Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d’Espanya amb Catalunya. Es titula “Les raons del maltractador” (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció “Maremàgnum” de Radio Mallorca (Ser).

També és molt recomanable aquest article de Joan Burdeus titulat “El procés al divan: psicologia de les societats en conflicte”.

Aquí teniu un article de Xavier Díez titulat “Cero apellidos catalanes”.

Aquí teniu l’explicació de la frase “Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys”, pronunciada per Baldomero Espartero.

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l’aplicació de l’article 155:

Aquest altre vídeo també és molt bo:

Articles del web relacionats amb el tema:
– La mare llibertat
– Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
– Catalunya encadenada
– No
– I, tanmateix, és català!
– “¡Antes roja que rota!”
– El problema de ser espanyol
– Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad