La mitologia grega ens diu que Procris era una princesa atenensa, filla d’Erecteu. Es casà amb l’heroi Cèfal. La seva felicitat semblava perfecta fins que Cèfal va voler posar a prova la fidelitat de la seva dona. Se disfressà d’estranger i la intentà seduir mitjançant costosos regals. Procris hi acabà cedint. Aleshores Cèfal li revelà la seva vertadera identitat. Segons algunes versions, davant aquella jugada, ella, avergonyida i indignada, marxà cap a Creta, a la cort de Minos.
Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
El monarca cretenc de seguida s’enamorà de la seva hostessa. Sobre seu, però, tenia una maledicció de la seva esposa Pasífae: quan s’unia amb una altra dona, del seu cos sortien serps i escorpins que mataven la seva amant. Per lliurar-lo d’aquell encanteri, Procris va donar a Minos una herba que li havia proporcionat la fetillera Circe. Així es pogueren unir carnalment. A canvi, però, la princesa atenesa li va reclamar dos regals de la deessa Àrtemis: Laelaps, un ca que mai no deixava escapar la seva presa; i una javelina que sempre donava en el blanc.
Procris, tanmateix, temé la gelosia de Pasífae, així que decidí tornar a Atenes, on es reconcilià amb el seu marit Cèfal. Com a mostra del seu amor renovat, li regalà els dos presents d’Àrtemis. Al cap d’un temps Procris començà a sospitar que el seu marti, en les seves caceres, li era infidel amb alguna nimfa de la muntanya. Ho preguntà a un servent i aquest li explicà que Cèfal sempre cridava una tal “Aura” perquè li refrescàs el seu ardor.
Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
Amb aquesta informació, Procris va seguir, d’amagat, el seu marit a la següent cacera. Cèfal, però, en veure uns matolls que es bellugaven, llançà la infalible javelina de Minos. En acostar-hi, es trobà amb la seva dona defallint. Abans de morir, li explicà que l’ “Aura” era, en realitat, una brisa refrescant. Ja fou, però, massa tard. El poeta Ovidi narra l’escena a les seves Metamorfosis (VII, 837-865). Aquí la teniu en traducció de Jordi Parramon (Quaderns Crema):
[…] Quan la veu hi vaig reconèixer
de l’esposa fidel, amb pressa i horror vaig anar-hi;
mig defallent la trobo, amb tots els vestits en desordre
bruts de sang (dissortat de mi), traient-se l’obsequi
de la ferida; el seu cos, que més que no el meu jo estimava,
vaig aixecar tendrament i, del pit estripant-me la roba
per estroncar-li la sang i embenar-li la crua ferida,
que com un reu no em deixés amb la seva mort vaig pregar-li.
Ella pogué, faltant-li les forces i ja moribunda,
dir-me aquests mots tan breus: ‘T’ho prego pels vincles del nostre
matrimoni, i pels déus del cel, i pels meus, t’ho suplico
per tot el bé que et pugui haver fet i l’amor és la causa:
no deixis mai que aquesta Aura el nostre tàlem ocupi’.
Diu, i aleshores l’error del nom de debò vaig comprendre
i li ho vaig explicar. Mes ¿de què em servia explicar-li-ho?
Ja defalleix, i amb la sang les migrades forces li fugen.
Mentre encara podia mirar alguna cosa, em mirava,
i el dissortat esperit en mi va exhalar, en els meus llavis:
prou que, pel rostre serè, va semblar que moria tranquil·la”.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments