El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions, vacant o divagar. La mateixa arrel també té el mot castellà “vago” –en català, gandul prové d’una paraula àrab que vol dir “jove de classe mitjana que viu sense treballar”; en canvi, el seu sinònim dropo prové del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”).

El “huelga” castellà, en canvi, té un origen diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa i fa “huelga” -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català).

Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis. Amb tot, el gran mestre de l’etimologia, Joan Coromines, és de l’opinió que l’etimologia de follar és fullare (“batre”), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

Altres formes de follar en català
En català tenim paraules més genuïnes per follar: copular (< cum, “amb” + apere, “lligar), fotre (< futuo, d’idèntic significat en llatí), boixar, que fa referència a l’acte de tapar un forat amb una boixa (< πύξις, “capsa”) o tros de fusta; i cardar (en al·lusió a l’acció de pentinar la llana o el cotó amb la carda o raspall per poder-la filar millor; carda alhora prové de card, nom aplicat a nombroses plantes herbàcies de fulles, de tija i de capítols generalment espinosos).

Grève, la vaga arenosa dels francesos
En francès, vaga és grève. Aquesta paraula femenina fa referència a la sorra sobre la qual sembla que es plantaren els primers vaguistes del país gal. La sorra, però, també pot tenir una lectura política; no debades es tracta del lloc de disputa, el terreny de lluita.

Esquirols
Al qui no els agrada gens lluitar pels seus drets laborals són els esquirols. Aquesta paraula agafa el nom no del simpàtic animal que sempre tresca pels arbres, sinó d’una població barcelonesa. Situada a la comarca d’Osona, prop de Manlleu, també era coneguda com a Santa Maria de Corcó.

A finals del segle XIX els obrers de la indústria tèxtil de Manlleu estaven en vaga. Els patrons, per tal de substituir-los, decidiren contractar gent dels pobles veïnats. La majoria d’ells eren de L’Esquirol. D’aquesta manera, a partir d’aleshores el terme va passà a denominar, despectivament, el treballador que no secunda una vaga.

Aquí teniu la cançó “A la huelga” de Chicho Sánchez Ferlosio:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l’1 de Maig, Dia del Treballador:

Aquí teniu un reportatge sobre la vaga de la Canadenca, que va instaurar les vuit hores laborals.

Articles del web relacionats:
– La mort de les utopies?
– La casta i el 15M a l’antiga Roma
– Etimologies laborals i vacacionals
– Resignau-vos!
– Enternament precaris
– El capitalisme que ens decapita
– Treballar és una tortura
– “Chao”, esclavitud?