Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, “Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”. El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Va néixer en el temps de les grans epidèmies o de les guerres devastadores i mortíferes.

Aquest ball macabre és una representació en tota regla del tòpic Memento mori (“Recorda que has de morir”). A Catalunya se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.

    
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort

I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci. Pel que fa a nosaltres, convé saber que Mors certa, hora incerta (“La mort és certa, l’hora incerta”). I una dita popular ja diu “La vida és curta i la mort certa”.

En aquest vídeo Rafel Perelló, gran coneixedor de la cultura popular, parla sobre antics ritus relacionats amb la mort:

Aquí teniu un episodi del programa lingüístic “Téntol” d’IB3, presentat per Margalida Mateu, dedicat a la mort:

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí teniu més informació sobre la dansa de la mort.

En el programa “El condensador de Fluzo” es parla sobre la història d’alguns monuments funeraris famosos.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu un Kahoot titulat “El lèxic de la mort”.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu la ressenya del llibre sobre epitafis curiosos de la periodista Nieves Concostrina titulat “…Y en polvo te convertirás”.

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l’era 2.0. Es titula: “Làpida digital”.

Sabíeu que antigament hi havia el costum de fer-se fotos amb els morts abans de ser enterrats? Aquí en trobareu més informació.

Aquest article parla sobre el necroturisme.

Aquí teniu el final de la pel·lícula “Els dublinesos” (1987, John Huston), que parla del tòpic de l’ “ubi sunt?”:

Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:

I aquí teniu la famosa “Marxa fúnebre” de Chopin, composta l’any 1837:

Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:

Articles del web relacionats
– Halloween versus Tots Sants
– La lliçó mortal de Gilgameix
– Memento mori
– Etimologies de la mort
– El silenci i la mort
–Sapere aude?
– Realment existeix l’infern?