Una tradició recollida per Homer situava l’Hades allà on es pon el sol, a l’Occident, passades les columnes d’Hércules, al confí del riu Oceà que, segons l’imaginari grec, envoltava la terra. A l’Odissea(cant XI), fins allà es trasllada en una nau Ulisses per ordre de la fetillera Circe per consultar els seus difunts. En tocar una platja, l’heroi homèric hi cava un sot per fer una libació, que consisteix en el vessament d’un líquid especial com a ofrena a una divinitat, en aquest cas, als morts (solia ser una mescla de mel, llet, vi, aigua i farina). Aquesta libació es completa amb la sang d’animals degollats. Aleshores les ànimes dels difunts acudeixen en munió fins a Ulisses. Aquest és el moment en què es produeix l’evocació dels morts, la νέκυια, en la traducció de Joan Francesc Mira (Odissea, cant XI, 37-43):
Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Èreb:
joves casades, fadrines, i vells que han patit moltes penes,
tendres donzelles que porten a dins un dolor nou encara,
molts guerrers que van ser ferits per les llances de bronze,
víctimes d’Ares, amb taques de sang que embrutaven les armes.
S’amuntegaven, voltant el forat d’un costat i de l’altre:
Tots feien crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.
Per poder parlar, cadascuna de les ànimes que surten a l’encontre d’Ulisses han de beure la sang dels animals degollats. Una d’elles és la de l’endeví Tirèsias, que se sorprèn en veure’l (Odissea, cant XI, 92-94):
“Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses,
com has deixat la claror del sol, infeliç, per a vindre
fins ací baix a veure els difunts i aquest lloc de tristesa!”
Tirèsias s’apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)
A continuació Tirèsias vaticina a Ulisses que acabarà arribant a Ítaca. L’avisa, però, que, en fer abans escala a l’illa Trinàquia, ell i els seus companys s’hauran d’abstenir de fer mal a les vaques del Sol que hi pasturen. En cas contrari, si infringeixen aquestes normes, els seus companys moriran i ell haurà de tornar sol, en un vaixell foraster, a casa, on haurà de lluitar amb els pretendents de la seva muller Penèlope.
Ulisses també té l’ocasió de parlar amb la seva mare Anticlea, que havia mort de pena quan ell va marxar cap a Troia. Lamenta molt no poder-la abraçar. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Odissea, cant XI, 204-224):
Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l’ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi vaig acostar, perquè el meu ànim m’impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se’m va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades:
“ Mare meva, ¿per què te me’n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d’Hades i així ens consolarem l’un a l’altre amb el goig d’un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m’ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?”
Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: “Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t’enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb les ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l’ànima fuig volant com un somni. Però afanya’t a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller
”.
Ulisses també es topa amb Aquil·les, a qui intenta consolar. Tanmateix, el seu antic company d’armes a Troia li’n desisteix (Odissea, cant XI, 488-497):
“No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne: Preveriria cavar la terra al servei d’algú altre, Fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna, Més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. Parla’m més aviat del meu fill altiu: vull que em digues si ha anat o no a la guerra per ser el primer en la lluita. Digues què saps del meu pare, Peleu l’eminent, i si encara és honorat com pertoca entre el poble nombrós dels mirmídons, o si en la terra de l’Hèl·lada i Ftia el menyspreen i obliden perquè ja té fins els braços i els peu afeblits de vellesa”.
Ulisses no descendeix stricto sensu a l’inframón. El que es produeix és un ascens de les ànimes dels morts a la cridada de la sang. Més que un viatge sembla una invocació màgica. En la segona part del cant XI hi ha una fugaç visió de l’inframón des de dalt, on se’ns relaten els càstigs d’alguns dels seus hostes més il·lustres (Minos, Tici, Tàntal, Sísif…). Després d’aquesta visió, Ulisses torna a l’illa de Circe, la qual li dóna consells per evitar els perills que li esperen de tornada a casa.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments