Carpe diem
Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà“). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d’Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina, també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):

 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.

Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere (“Deixa d’indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse

Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”). I, en la llengua suahili -parlada sobretot a Kènia i Tanzània-, trobam l’expressió Hakuna matata (“no t’angoixis”), que popularitzà el 1994 la pel·lícula animada “El rei lleó” amb una cançó homònima.

memoriaLa persistència de la memòria (Dalí, 1931). L’obra evoca l’etern problema del pas del temps, amb els rellotges com a principals protagonistes, que representen millor l’angoixa de controlar el temps

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó “Le temps qui reste”, de S. Reggiani, parla del tòpic del “Carpe diem”:

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó “Hakuna Matata” de la pel·lícula “El rei lleó”:

Aquí teniu la canço de Txarango “El tren del temps”:


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema “No volveré a ser joven”:


Aquí teniu la fantàstica cançó “A la vida”, de Maria Arnal i Marcel Bagés

Aquí teniu Serrat i el seu “Hoy puede ser un gran día”:

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d’ “Azúcar Moreno”:

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de “Carpe diem” d’Horaci:

 

I aquesta selecció musical no hi podia faltar “Me olvidé de vivir”, del gran Julio Iglesias:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d’Eva Piquer titulat “L’esperança que sobra”.

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat “El temps que resta”.
 
Aquí teniu el capítol de “This is art” dedicat a l’alegria.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: “Collige, virgo, rosas”.

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

 

Articles del web relacionats:
– Quan la mediocritat estava ben vista
– Esclaus de l’horror vacui
– Memento mori
– El present és un present
– La vida penja d’un fil
– 
La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort
– La vida és sort
– Ubi sunt?
– Una mica d’hedonisme, per favor!
– Fills de Cronos

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad