Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).
Els banquets de l’Olimp (1532), Palazzo Te, Màntua (Giulio Romano)
La idea de transcendència també la trobam en un altre formalisme de cordialitat: hola(olá en portuguès). L’Alcover-Moll indica que és un mot castellà que prové alhora de l’àrab wa-Allāh (“per Déu!”). El mestre Coromines, en canvi, considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. D’altra banda, l’allo francès procediria de l’anglès hello, el qual estaria relacionat amb el verb to hallow (“caçar amb crits”). Amb tot, també podria ser de formació expressiva. De l’àrab sí que tenim la locució a la babalà, que vol dir “de manera irreflexiva” (Fer coses a la babalà). Prové de l’expressió alà bâb Allāh (“com Déu vol”).
Una paraula plena de llum
Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.
En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teocentrisme, politeisme, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”) o Timoteu (“qui adora déu”).
Plató cregué que la paraula θεός estava emparentada amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment, segons els filòsof atenès, els haurien anomenat θεόι.
D’altra banda, en la seva obra Timeu, Plató va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.
“Concili dels déus” (Giovanni Lanfranco, Galleria Borghese, Rome, 1624-1625)
Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.
A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de vuit déus més.
Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
La consistència de l’ambrosia no està prou definida. Els textos, però, diuen que era “nou vegades més dolça que la mel”. El terme està compost per alfa privativa i per βροτός (“mortal’) i, per tant, significa “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. Amb el temps, el nèctar i l’ambrosia s’arribaren a confondre.
Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines; el terme, però, també al·ludeix a persones que rebutgen les convencions socials. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”) el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.
Durant tot el segle VIII dC els iconoclastes (“destructors d’imatges”) s’enfrontaren amb els iconòduls (“defensors d’imatges”). Hi hagué molts de morts. Finalment l’any 843 s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers.
Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).
En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”.
Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” + ίημι, “enviar”, “llançar”). Ara que he fugit de Déu, només he d’esperar que tengui “compassió” de mi i que almanco em doni una petita almoina (< ἐλεημοσύνη, “compassió”, “pietat”). Jo sempre he confiat en l’apocatàstasi (αποκαθιστημι, “restablir”), un concepte utilitzat al segle III dC per Orígens, pare de l’església oriental, que propugna el perdó diví.
I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:
“Per bé que trossejàrem llurs estàtues
per bé que els bandejàrem de llurs temples
no per això moriren pas els Déus”.
Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:
Aquest altre vídeo també està bé:
Aquest vídeo també està bé:
Aquí teniu un àudio del programa “En guàrdia” de Catalunya Ràdio. El periodista Héctor Oliva, autor de “¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad”, ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.
No us podeu perdre aquest capítol del programa “Això és mel” (capítol 111) d’IB3 Televisió dedicat al menjar i a l’espiritualitat.
Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre les maneres de resar que tenien els antics cristians.
Aquí teniu una explicació del Pantòcrator de la Vall de Boi del programa “This is art”. I aquest també està molt bé:
Aquí teniu els déus del pantéo grec recreats pel fotògraf Christian Baitg.
Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.
Aquí teniu un capítol del programa “Téntol” d’IB3 dedicat a paraules relacionades amb els pecats:
En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.
Aquí teniu un kahoot dels déus i les paraules.
En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.
Aquí teniu un kahoot titulat “Cultura Clàssica: Mitologia”.
Articles del web relacionats:
– Apoteosis apoteòsiques
– L’univers simbòlic dels mites
– La mort de Déu?
– El rostre de Déu
– Cristians, “guiris” cretins?
– Dies divins
– Titànic, la maledicció d’un nom
– El llegat religiós del món clàssic
No Comments