Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.
Dèdal i Ícar (1630 Antoon van Dick @ArtGallery, Ontario, Canadà)
No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Les ales de la llibertat
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix.
La caiguda d’Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.
El lament d’Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.
Paisatge amb la caiguda d’Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l’època: Cap arada no s’atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l’home envers les desgràcies dels altres.
Gràcies al seu invent, Dèdal seria considerat el pare mitològic dels aviadors. Continuà amb el seu vol fins a Agrigent, a Sicília, on l’anà a cercar Minos. El rei cretenc demanà l’ “extradició” al seu homòleg agrigent, Còcal, però aquest s’hi negà perquè estava molt agraït al seu hoste per les juguetes que havia fet a les seves filles. Així, doncs, l’ordenà matar. Després, tanmateix, Dèdal acabaria marxant a Egipte, on morí.
La caiguda d’Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)
Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat “La caiguda d’Ícar”. Ofereix una lectura contemporània del mite.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
Dèdal i Ícar (1630 Antoon van Dick @ArtGallery, Ontario, Canadà)
No Comments