Tot i que el llatí no en tenia, els nostres articles procedeixen de la llengua dels cèsars. Les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen del pronom/ adjectiu demostratiu ille, illa (“aquell”). En canvi, les del parlar salat, “es”, “s”, “sa”, “es”, “ses”, tenen el seu origen en el pronom emfàtic ipse, ipsa (“un mateix”). L’article salat és present a les Balears, a indrets de Catalunya com la Selva o l’Empordà, al sard de Sardenya i als pobles valencians de Tàrbena i La Vall de Gallinera.
En el cas dels pobles catalans, l’article salat es tracta del manteniment d’un arcaisme a una zona perifèrica; a l’edat mitjana se salava a tota la zona de Catalunya on ara es parla català central; en són vestigis topònims com Sant Just Desvern o Sant Joan Despí. Varen ser d’aquesta zona de Catalunya d’on sorgiren els repobladors de les Illes després de la conquesta catalana. El cas dels pobles del País Valencià és diferent: varen ser els repobladors mallorquins els qui hi varen dur el parlar salat després de l’expulsió dels moriscos, a principi del segle XVII.
Llengua balear, l’origen d’un mite
Segons els detractors del català, a les Illes, abans de la conquesta, es parlava la Baleari eloquio, una llengua procedent del llatí vulgar que els musulmans havien respectat. Aquesta denominació, però, només s’utilitzà a la diòcesi de Mallorca i Menorca, així com també a les actes notarials durant els segle XVII i XVIII.
La principal prova que es remet per a aquesta teoria és un episodi del Llibre dels Fets de Jaume I. Fa referència a la conversa que mantingué, sense cap intèrpret, un àrab anomenat Alí de la Palomera amb el rei just acabat de desembarcar. Com que l’àrab parlava la Baleari eloquio, que era una llengua romànica, s’hauria pogut comunicar fàcilment amb el monarca català.
Els seguidors de la Baleari eloquio, que solen defensar les seves teories en castellà, insisteixen a presentar l’article salat com a principal tret diferenciador respecte al català. Aquest mite ja fou desmuntat al seu moment per Francesc de B. Moll, deixeble de mossèn Alcover. Així de contundent es mostrà en la lliçó inaugural dels cursos de català 1978-79, titulada Llengua o dialecte? Català o mallorquí?:
«Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles “el” i “la” en lloc de “es” i “sa”. Hi ha molta gent que no sap aportar cap més detall que aquest per a dir que no s’ensenya mallorquí sinó català. Convé parlar-ne un poc, d’aquest punt. De tot d’una he d’advertir que un detallet com aquest, entre mils d’altres en què el català continental i el mallorquí coincideixen, no significa absolutament res; i més poc significa si tenim en compte que “es” i “sa” són articles tan catalans com “el” i “la”, i que encara són emprats a la Costa Brava catalana, i que els pollencins usen “eu” i “la” des de sempre sense deixar d’esser mallorquins.
En segon lloc, vull fer notar que l’article “el” i “la” és molt usat a tot Mallorca, a Menorca i a Eivissa, en una llarga sèrie de paraules com “el rei”, “la reina”, “el papa”, “el Bon Jesús”, “la Mare de Déu”, “el dimoni”, “les ànimes”, “les Verges”, “la Puríssima”, “la Sala”, “la Seu”, “la mar”, “la terra”, etc., o en una multitud de locucions: “a la llarga”, “a les bones”, “a les males”, “a la bona de Déu”, “vestit a l’ampla”, “a les fosques”, “a la fotrenca”, etc. Per tant, estendre l’ús de “el” i “la” a tots els mots no significa més que eixamplar l’ús d’unes formes que en el llenguatge insular ja estam acostumats a emprar, i per tant, no ens crea cap problema de comprensió.
Per altra banda, la substitució de “es” i “sa” per “el” i “la” en l’escriptura no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, del segle XIII fins al XIX, en els documents notarials, municipals i de tot orde, i en les obres literàries que no fossin de to vulgar. Això vol dir que existeix aquí una tradició constant, des de sempre, de posar “el” i “la” quan s’escriuen documents o obra literària. El qui diu que això és una imposició dels gramàtics moderns, demostra no haver vist mai cap document antic i fa una ofensa a tots els notaris, escrivans i lletraferits que han existit a Mallorca i a les altres illes d’ençà que el rei En Jaume i els seus successors les van repoblar “de bona gent catalana”, com deia el cronista Ramon Muntaner.
Molts de mallorquins presenten mossèn Antoni M. Alcover com a exemple a seguir en això dels articles “el” i “la”: diuen que ell sempre escrivia “es” i “sa”. Això també és fals. Jo us dic que això només ho feia quan escrivia rondaies o altres coses de to dialectal o de pagesia; quan escrivia llibres de filologia, d’història o de religió, usava sempre “el” i “la”; fins i tot en les cartes particulars emprava aquests articles. Puc mostrar centenars de cartes i altres escrits seus que ho confirmen.»
Sobre la polèmica “llengua balear” us recoman aquest article de l’historiador Antoni Mas Forners.
Aquí teniu un article sobre la ela bleda que cada vegada guanya terreny a Mallorca.
En aquest interessant reportatge de l’Ara Balears l’historiador Francesc Rotger explica la relació entre mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquest altre, també de Francesc Rotger, es titula “Ningú no parlava ‘balear’ quan arribà Jaume I”. I aquest altre del mateix autor parla sobre la perseverança de Francesc de Borja Moll. I aquest altre parla de les eixides filològiques de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll. I aquest també.
Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni sobre la història de l’article literari en els topònims.
Aquí teniu un reportatge interessant sobre la situació del català a les Illes.
Articles del web relacionats:
– Entrevista a Joan Veny
– I, tanmateix, és català!
– L’origen del terme català
– Països Catalans en el divan
– Qui és en Pep Gonella?
– Els germans valencians retrobats de les Illes
– Les arrels de l’anticatalanisme illenc
One Comment
Roger Seuba i López
Jo pens que segurament es parlava en molts més indrets del Principat de Catalunya. Tenim la Font Sa Guarda a Sant Hilari Sacalm, el Capsacosta al Ripollès, el Puigsacalm a la Garrotxa, el Puigsagordi a Osona, Sarroca de Bellera al Pallars, Estamariu a l’Alt Urgell, Sapeira (La Pedra) a la Ribagorça, Sant Martí Sarroca al Penedès.