A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: “L’illa sense calma”.

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula “I love Majorca”.

Aquí teniu un reportatge sobre la Mallorca saturada.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (28/09/2018) reflexion sobre la turismofòbia:

Aquí teniu un capítol del programa d’IB3 “Un segle de pinyol vermell” dedicat als inicis del turisme a les Balears:

Articles del web relacionats:
– Siau qui sou
– L’Arcàdia perduda
– Quan Mallorca era Hollywood
– L’arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
– Joan March, història d’un suborn
– Joan Mascaró i la grolleria turística

– El primer “Tourist, go home” (Secció “Turista de coa d’ull”, 04/08/2018)
– I amb el Gran Hotel començà el negoci (Secció “Turista de coa d’ull”, Ara Balears, 11/08/2018)
– Quan Mallorca era un niu d’amor (Secció “Turista de coa d’ull”, Ara Balears, 18/08/2018)
– Agatha Christie, la turista un milió que no fou (Secció “Turista de coa d’ull”, Ara Balears, 25/08/2018)