Els prepotents han d’anar en compte amb Nèmesi, la deessa de la venjança. El seu nom deriva de νόμος (“llei”). No debades, representava la justícia divina i la reverència per la llei. Filla de Nix (“la Nit”), també era coneguda amb el sobrenom d’Adrastea (“la indefugible”).  Al món romà, seria identificada amb la deessa Invidia (“Enveja”). 

 

 Amb les seves ales Nèmesi perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals o la supèrbia dels reis. No debades, segons l’esperit hel·lènic, no hi podia haver res que sobresortís, tant per bé com per mal.

 

Entre les famoses víctimes de Nèmesi hi hagué Narcís i Cresos. Aquest darrer era un rei del segle VI aC de la pròspera Lídia, una regió de la part occidental de l’actual Turquia. Segons relata Heròdot, sempre bravejava de les seves riqueses. Per fer-li baixar els fums, la deessa de la venjança l’arrossegà a una expedició contra el rei persa Ciros II el Gran. Aquella actuació acabaria essent la seva pròpia ruïna. En la mitologia, Narcís, famós per la seva supèrbia, seria una altra víctima de Nèmesi.

Erínies o Fúries
Nèmesi també podia venjar els crims. És per això que sovint se la confon amb uns altres monstres alats, les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Eren tres germanes (Alecte, Tisífone i Megera) nascudes dels esquitxos de sang sobre la terra que rajaren dels genitals d’Urà quan fou castrat pel seu fill Cronos. S’irritaven davant qualsevol cosa que atemptàs contra l’ordre establert -d’aquí l’expressió “posar-se fet una fúria”. La seva principal missió era encalçar, com a cusses, els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.

 

En el món de la ultratomba, les Erínies també podien seguir turmentant les seves víctimes. Se les representava amb serps com a cabellera i portant a la mà torxes o fuets. Qui patí el seu setge va ser Orestes, el protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies.

Orestes no trigà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Erínies, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

 

Com a protectores de l’ordre social, les Erínies també prohibien als endevins revelar amb excessiva precisió el futur. I és que no podien consentir que els humans s’alliberassin de la seva incertesa i que així es poguessin semblar massa als déus.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:

Articles del web relacionats:
– La justícia, l’art que ens fa iguals?
– Iustitia violada
– Benvinguts a l’era Narcís
– Aglaure, la primera víctima de l’enveja
– El complex de Cresos
– Les Fúries de l’Iraq
– Compte a “venerar” massa Venus!
– Electra tampoc no patia cap complex!