Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

bogeriaPhilippe Pinel (1745-1826), considerat el pare de la Psiquiatria, quedà impressionat en visitar un manicomi de París

Bogeria

A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

La pedra de la bogeria
Al segle XVI el pintor neerlandès El Bosco retratà molt bé els prejudicis que hi havia al voltant de la bogeria. Ho feu amb el quadre “L’extracció de la pedra de la bogeria” (1505), del, que avui es pot veure al Museu del Prado de Madrid. Parteix de la superstició de creure que l’alienació mental era provocada per una pedra ficada dins del cap,  que s’havia d’extirpar.

bosco“L’extracció de la pedra de la bogeria” (1505)

Al quadre d’El Bosco hi veim un “boig” lligat a una butaca. A l’esquerra hi ha un fals cirurgià amb un embut, símbol d’engany. L’estafador treu del pacient un nenúfar, que antigament tenia una connotació sexual. Així doncs, el seu objectiu no és curar-li la bogeria, sinó anul·lar-li el desig sexual.

A la dreta, un frare i una monja es miren l’operació. Encara que la monja dugui un llibre al cap, El Bosco els presenta com uns ignorants i supersticiosos. El quadre és presidit per la llegenda “Meester snyt die Keye ras, myne name is lubbert das”, que significa “Mestre, extregui’m la pedra, el meu nom és Lubber Das”. Lubber Das era un personatge satíric de la literatura holandesa, sinònim de beneit.

Aquí teniu el capítol del programa “This is art” dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l’Orgull Friki (25 de maig).

Aquí teniu el sensacional capítol de “Tabú” de TV3 dedicat als trastorns mentals:

Articles del web relacionats

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad