Els fonaments de la prehistòria són les pedres. Basta fixar-se en els noms de les subedats de l’Edat de Pedra. S’han creat a partir de l’ètim grec λίθος (“pedra”). Bé ho saben els arqueòlegs, els estudiosos (λόγος) d’allò antic (ἀρχαῖος) o els paleontòlegs, els estudiosos d’aquelles éssers (ὄντες) antics:
- Paleolític (+ παλαιός, “antic”). S’estén aproximadament fins al 9.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Plistocè (< πλεῖστος, “el més”, + καινός, “nou”), el sisè període del Cenozoic (< καινός, “nou”, + ζῷον, “animal”). Va ser quan es va produir el naixement del primer Homo, fa més de sis milions i mig d’anys, a l’Àfrica subsahariana.
- Mesolític (+ μέσος, “enmig”). Data aproximadament del 9.000 aC fins al 6.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Holocè (< ὅλος, “tot”, + καινός, “nou”)
- Neolític (+ νέος, “nou”). Va ser l’època en què tingueren lloc les innovacions de gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris.
Després de l’Edat de Pedra ve l’Edat dels Metalls: Edat de Bronze i Edat de Ferro (devers el 3.500, a l’Edat de Ferro, va ser quan va néixer l’escriptura). A continuació hi ha l’Edat Antiga (segle I dC- segle V, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al 476), l’Edat Mitjana (segle V -XV, amb inici de la caiguda de Constantinoble 1453), l’Edat Moderna (segle XV-XVIII, amb l’esclat de la Revolució Francesa 1789) i l’Edat Contemporània.
Asfalt
Les construccions megalítiques són aquelles compostes per una gran (μέγας) pedra. També, però, són conegudes com a construccions ciclòpies, en al·lusió als Ciclops, fills de Gea i Urà, responsables, segons la mitologia, de les gegantines fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes –Polifem, a qui Ulisses deixà cec, pertany a una altra casta de ciclops. Tanmateix, hi ha una diferència entre construccions megalítics i ciclòpies. Les megalítiques són aquelles pròpies de final del Neolític, com els dòlmens (segurament del bretó taol, “taula”, i men “pedra”). I les ciclòpies són aquelles fetes amb grans pedres. Així, cal tenir en compte que tots els monuments megalítics són ciclopis, però no tot allò ciclopi és megalític.
De λίθος també tenim monòlit, monument d’una sola (μόνος) pedra, o litografia, sistema d’impressió (γράφω), en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt una pedra calcària o bé damunt una planxa metàl·lica. Allà on hi ha pedres en forma de ciment és a l’asfalt, que prové d’ἄσφαλτος, paraula composta per l’ἀ privativa i el verb σφάλλω (“fer caure”). Tal com indica el seu nom, els grecs l’empraven com a ciment en construccions perquè no es caiguessin.
La nostra paraula pedra també és d’origen grec. Prové de πέτρα i va donar nom a un apòstol molt famós: Sant Pere. A l’evangeli segons Sant Mateu (16,13-19), hi apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l’apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]”. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s’erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l’apòstol, que va renegar de Jesús fins a tres cops abans que no cantàs el gall. Ho feu, tal com l’havia advertit el seu mestre, la mateixa nit de l’Últim Sopar.
Les pedretes de l’àbac
A Roma, les pedres s’empraven molt per fer operacions amb l’àbac. Aquest instrument, ja present a l’antiga Xina, és considerat la primera calculadora de la història. Consistia en un tauler que en un principi, d’acord amb la seva etimologia semítica –abaq vol dir “pols”-, es dibuixava al terra, sobre la pols.
L’àbac constava d’unes quantes línies virtuals sobre les quals es col·locaven les pedres que ajudaven a comptar. La disposició de cada línia corresponia a un lloc decimal i les operacions es realitzaven movent unes pedres en relació amb les altres. En llatí, les pedretes es deien calculi, d’aquí que el nostre verb calcular signifiqués antigament “pedrejar”, és a dir, “fer operacions amb pedretes”. Amb el temps, aquesta mena de “pissarra sobre sorra” canviaria de suport i seria feta de filferros.
En medicina també es parla de càlculs renals. Tal com indica la seva etimologia, són pedres als ronyons (renes). I si, en grec, aquestes pedres (λίθος) es troben en les vies urinàries es parla de litiasi renal o d’urolitiasi (+ οὖρον, “orina”). En llatí una altra paraula per a pedra era lapis, -idis, d’on tenim làpida, dilapidar o llapis.
Un escàndol sense escrúpols
El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tingués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l’atenció pública. I alguns escàndols són fruit d’un pecat, és a dir, d’una ensopegada. No debades, la paraula prové de pecco (“ensopegar”). Ja ho diuen els evangelis: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Tanmateix, cal recordar que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Articles del web relacionats
No Comments