El feixisme no sorgí del no-res. Després de l’humiliant acord de pau de la Primera Guerra Mundial, a Itàlia Mussolini, militant del Partit Socialista, es proposà recuperar la dignitat perduda. El 1919 fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (“feixos italians de combat”). El seu símbol foren els fasces, uns paquets cilíndrics de vares, símbol d’autoritat a l’antiga Roma. L’octubre de 1922, després de la marxa sobre Roma, el líder feixista era nomenat cap de govern pel rei Víctor Manel III. I al cap de tres anys ja instaurava una dictadura. Llavors, el ja conegut com Il Dulce (“el cabdill”) assegurà: “Roma és el nostre punt de partida: és el nostre símbol i el nostre mite”.
Alemanya, l’altra gran derrotada de la Primera Guerra Mundial, seguiria l’estela d’Itàlia. El 1933 Hitler assumia el càrrec de canceller com a líder del Partit Nationalsozialist, embrió del nazisme. En el seu cas, la seva font d’inspiració fou Esparta. No debades, l’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria havien atorgat a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. I aquests serien precisament els mateixos pilars que adoptaria el Führer per a la seva nova Esparta de l’era moderna. “Quan ens preguntin pels nostres ancestres -recalcà-, hem d’assenyalar sempre als grecs”.
La conferència s’ofereix des del CACIM (Catàleg d’Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d’aquest document en l’epígraf “Xerrades sobre tradició clàssica”.
Articles del web relacionats:
No Comments