Tanmateix, malgrat aquesta mala fama, els sofistes foren els primers a adonar-se del poder màgic de la paraula. “Qui té la paraula té l’espasa”, digué Gòrgies. Els sofistes, però, també descobriren les capacitats curatives o balsàmiques del λόγος. El mateix Gòrgies afirmà: “La paraula és un poderós sobirà que, amb un cos petitíssim i completament invisible, du a terme obres profundament divines. Pot, per exemple, acabar amb la por, desterrar l’aflicció, produir l’alegria o intensificar la compassió”. A l’evangeli de Sant Lluc ja trobam la mateixa idea: “Una paraula teva bastarà per a sanar-me”.

Segons expliquen autors antics, Antifont s’arribà a fer famós pels seus raonaments sedants. L’experiència li ensenyà que convé fer parlar a qui pateix, el qual, només verbalitzant els motius de la seva pena, pren consciència del seu mal. Aleshores, un cop escoltat el pacient, el “metge de l’ànima” pot aplicar el fàrmac (φάρμακον, “remei”) desitjat: la paraula adequada, que asserena i dona llum a la confusió. Un mètode similar emprà molt segles després el neuròleg vienès Viktor Frankl, un deixeble de Freud, el pare de la psicoanàlisi, supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz, Kaufering i Türkheim. En el seu cas, serví per ajudar a superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.

Articles del web relacionats:
– La passió del pacient
– Paraules que curen
– Hipòcrates, el pare de la medicina
– Apologia de la paraula
– Per què la serp és el símbol de la medicina?
– Emparaular el món
– Al principi existia la paraula
– Paraules amb ànima
– Tertulians en catarsi
– El naixement de l’oratòria